El peixet que tenia por d’un papagall

D’ençà que va néixer que sempre li deien que era un peixet eixerit . Era de color taronja i una mica trapella. Sempre s’embadalia contemplant els peixos més grans i esperava amb delit el dia en que seria com ells.

Un dia mentre jugava a l’acuit amagar amb els seus amics, es va trobar amb un papagall, que com que és un peix que feia una mica de por de mirar-lo i com que li va dir que no se’l volia trobar mai més per aquell tros d’oceà, que ja n’hi havia prou d’anar amunt i avall remenant la cua i destorbant la calma del fons del mar ! ... doncs el petit peixet de color taronja va tornar a casa seva una mica tremolós i esporuguit...

- Què t’ha passat que fa dies que no surts a voltar amb els teus amics ?- li preguntava la seva mare mentre tenia cura de rentar-li la cua i les escates...

Però el peixet murri que murri , no li volia explicar que tenia por del papagall . Es pensava que si es mostrava temorós a la seva mare peixeta, que se’n riuria d’ell, perquè ja feia temps que havia nascut de l’ou, perquè ja era massa gran per sentir aquestes coses i carai! perquè al capdavall els peixos grans i valents no en tenen mai de por !!!

Li havien explicat que fora del mar hi ha un lloc moooollt gran on hi brilla el sol encara més i on hi ha tanta mena d’éssers vius que no es poden ni comptar. Però també li havien explicat que els peixos allà fora no hi podrien viure perquè s’hi ofegarien... de manera que el petit peixet taronja va decidir fugir ... no podia confessar ni a la seva mare ni als seus amics, ell que sempre se les havia donat de valent, que tenia por d’un papagall...

Quan tothom dormia al fons del mar, es va posar dins d’una bosseta d’aigua ben tancada per no ofegar-se un cop fos allà, i aprofitant el corrent fort de la nit i el remolí que va deixar el pas d’una balena, va arribar fins la superfície.

Després de dies i setmanes de vagar entre les ones, de ser sacsejat per la força del vent, de sentir l’ofec del sol com mai, de sotragar-se amb l’impacte del pas de les barques de pesca, però sobretot després d’albirar de lluny la costa rocallosa que li va semblar molt més perillosa que el papagall del fons del mar, va decidir que el millor de tot seria tornar a casa i explicar a la seva mare que s’havia escapat perquè tenia por, que és veritat que ja no era tan petit com abans, però que renoi ! que encara tenia una mica de por... segur que ella el comprendria !

Tot van ser petons i abraçades. El petit peixet taronja va prometre que mai es tornaria a escapar. Però el millor de tot va ser que la seva mare li va dir que els peixos , per més grans que siguin, que a vegades també en tenen de por.

Aquella nit, després de tantes fora de casa, el petit peixet taronja es va adormir sota les escates de la seva mare, convençut de que si venia el papagall, que no passaria res, perquè ella ja sabria com defensar-lo. Va tancar els ullets i va pensar que per no tenir-ne, no havia res com tenir algú a qui poder explicar la por.

I una formiga i un escarabat, aquest conte ja s’ha acabat !

Glòria Vendrell i Balaguer

Juliol del 2013