Cargol treu banya, puja a la muntanya !

Quan va començar a ploure després de tot aquell estiu tan eixut, el cargol  Ximet , que estava una mica trist perquè ja era una mica vellet, va treure una banya per la finestreta de la seva casa i com que va veure que sí que plovia de debò, va decidir pujar a la muntanya per saludar els seus amics. Abans però, hauria de beure de l’aigua fresqueta tot just caiguda del cel, ja que el seu cos que sempre havia estat ben tovet, ara semblava una tija seca. Així doncs , entre miquetes d’aigua i  esbufecs, perquè era molt vellet, puja que pujaré...

A mig camí, com que ja estava una mica tip d’aigua, es va trobar cansat perquè era vellet, es va aturar al costat d’una pedra i va decidir, que faria una capcinadeta  abans de continuar el camí muntanya amunt. Necessitava reparar les forces ...

Es va despertar dins de la closca al sentir el soroll d’unes passes...

--mira avi ! un cargol bové! - Va dir una nena

--Deixa’l estar que deu haver sortit a beure aigua ! - li va replicar l’avi.... - mmmhhh ... o potser és mort.... Quan els cargols es moren solament els queda la closca... Ja sé que farem : quan tornem a baixar de la muntanya, si encara és aquí ,l’agafarem i el portarem a casa i el posarem amb les altres closques de cargols que van morir de vellets.

El pobre  cargol Ximet que ho va sentir tot ,no gosava ni respirar de tanta por que tenia. Tan punt va deixar de sentir les passes de la nena i del seu avi, va pensar que tot i que fos vellet, que encara li quedaven forces per arribar a la carena de la muntanya a saludar els seus vells amics que des de l’estiu passat que no els veia. No  podia permetre que ningú se l’emportés, ni a ell ni a la seva closca !

Diuen que els cargols bovés tenen molta força perquè són molt grans, però la veritat és que a banda i banda del camí, cada cop anava veient més i més cargolets i cargolins que també buscaven aigua i  que com que eren joves ,anaven molt més de pressa que ell. N’hi havia tants que es van acabar totes les gotetes d’aigua que la pluja havia deixat... Feien tanta xerinola i tanta gresca que no s’adonaven dels crits del pobre Ximet que els  reclamava que en guardessin per a ell!!

Es va quedar sol a mitja muntanya a un bon tros de la carena on vivien els seus amics... sense aigua i quasi sense forces ...

Quan van baixar de nou  pel camí, la nena petita i el seu avi, no el van trobar perquè , com que els va sentir, es va amagar sota una farigola. Va guarir-se al darrera d’una roca i va haver de fer mans i mànigues per trobar alguna herbeta per menjar enmig de  la fosca de la nit, perquè com que era vellet no hi veia gaire.... Ja no plovia però de lluny sentia espetegar els trons i va tenir tanta por del soroll, que fins i tot es va pensar que se li trencaria la closca per sempre més. La llum dels llamps a la llunyania ,no el va deixar aclucar l’ull...

En fer-se de dia, el cargol Ximet va treure una banya per la closca ... després l’altra.... després un ull .... després  l’altre ....i després...... :

--oooooooooooooooooooooooooooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhh  però, peròoooo.... si sóc dalt  la carena !!!!!!

Tot caminant i caminant, com qui no vol , hi havia arribat de nit i no ho sabia. I el cas és que els cargolets i cargolins , com que havien begut  tanta aigua i la panxa els  pesava molt, no van poder pujar a la muntanya i es van quedar tota la nit  al costat de les fulles de la ginebrera, ben amagadets per por de la tempesta que ressonava, pensant que ja ho farien a l’endemà...

Quan els cargolets i cargolins van saber que malgrat els perills, el Ximet havia arribat a la muntanya, tot sol i sense gairebé aigua, es van quedar bocabadats.

Des de llavors sempre més tots els cargols es troben un cop a l’any, tant si plou com si no plou. Al davant hi va el cargol Ximet i al darrera tots els altres i canten una bonica cançó :

Cargol treu banya, puja a la muntanya, cargol  bové, 
jo també vindré!

Sabeu una cosa ? : Doncs que  el cargol Ximet mai més va tornar a tenir pena de ser vellet !

I una formiga i un escarabat, aquest conte ja s’ha acabat !

Glòria Vendrell i Balaguer 

Agost del 2012