El millor


Als principis tot plegat és una barreja d’il·lusió i de temors : molts nervis, moltes inseguretats, moltes impaciències i inexperiències, molt de treball i de renúncies, però també moltes ganes i moltes esperances.

Ara que està a punt de néixer el primer nét i que després de que marxi la quarta filla , ens quedarem a casa amb els últims que van arribar, els bessons,  és com si obligada i necessàriament hagués de recapitular.

Vam començar dos i al final quedarem els dos altre cop. Ha de ser així. És trist i bonic alhora.

Us miro, em miro... i sento molta  gratitud . 

No sé si la nostra família és  bonica o lletja,  perfecte o imperfecte,  però sí sé que a mi em sembla meravellosa. És la que tinc , la que se’ns ha regalat. Sense cap mena de dubte, és el millor que he tingut a la meva vida ! 

L’amor que us tinc s’ha anat modelant, ha anat aprenent a poc a poc, a ser més autèntic. Em sembla que hores d’ara ha arrelat molt fons, tan fons que les seves arrels han traspassat la frontera del temps i de l’absència.

Glòria

Comentaris

  1. t'entenc perfectament, es precios, tan de bo ho senti igual d'aqui uns anys...
    ahir vaig parar-me un moment a pensar, i vaig adonar-me, que el que estava vivint era autèntic de debò; com tu dius, no se si som perfectes o no, només que la família ens fa persones i ens dóna les armes que necessitem per a enfrontar-nos a la vida. I com que hi ha hagut amor, molt d'amor, ara tu tens la benedicció de poder viure-ho aixi! :) t'estimo mama.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa