La revelació

Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu"

Una mistagògia ( pedagogia del misteri)

Dos presoners reclosos en dues cel·les veïnes i que es comuniquen colpejant el mur comú. El mur que els separa els permet, alhora, comunicar-se. Doncs així succeeix amb Déu: tota separació és alhora una relació.

A qui sap llegir no li importa que una mateixa frase estigui escrita amb tinta vermella o blava; qui no sap llegir només hi trobarà diferències. Per qui ha finalitzat el procés d’aprenentatge totes les coses i tots els esdeveniments són sempre la vibració de la mateixa paraula divina infinitament dolça

.

Quan la terra acull una llavor que engendra una planta, si aquesta planta s’orienta de manera que pugui rebre els raigs del sol, la planta s’eleva en un moviment contrari a la força de la gravetat (...) Weil afirma que Déu ha dipositat en nosaltres una llavor del seu amor, sense que sabéssim de quina mena de planta es tractava, fins que s’ha convertit en un arbre. Aquesta  llavor és la gràcia. 

La revelació no és, aleshores, un concepte reservat per a la intel·ligència d’uns quants privilegiats, ni la fe, l’adhesió a un sistema conceptual més o menys coherent, sinó la participació en l’impuls que invita a continuar en aquest procés dialèctic, en el qual sembla que Déu es mostri i s’amagui. I en aquest camí, la presència de Déu esdevé explícita gràcies als que es deixen endur per aquest impuls.