La recerca de Déu

Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: el silenci de Déu"

Una mistagògia ( pedagogia del misteri)

El manament d’estimar Déu no es redueix a la capacitat d’acceptació o de refús, sinó que pressuposa un amor previ a la trobada.

L’ésser humà estima Déu sense saber-ho.

Simone Weil compara l’ésser humà amb un nàufrag que s’aferra a un tros de fusta sacsejat d’una banda a l’altra per les ones. Malgrat no està en condicions de modificar el moviment del mar, si Déu li llença una corda, ell pot agafar-la o no. Si l’agafa , tot i que encara estarà sotmès a la força del mar, aquesta força s’ha de combinar amb un nou factor mecànic que és la corda, així que les relacions mecàniques entre l’ésser humà i el mar canvien. Ara bé, la combinació de la força del mar i el fet d’estar subjecte a la corda no és una situació còmoda. Weil diu que les mans agafades a la corda poden sagnar i el mar pot sacsejar el nàufrag de tal manera, que al final deixi anar la corda. Després la podrà tornar a agafar. Però, afirma Weil amb gran duresa, que si la rebutja voluntàriament, Déu la retira.

Weil valora l’ateisme com una purificació de la idea de Déu; seria una manera de lluitar contra els ídols, contra les falses imatges de la divinitat que, de fet, separen del Déu autèntic. Per tant, des de la perspectiva weiliana, entre dues persones sense experiència de Déu, tal vegada, la que nega la seva existència és la que més propera està a la veritat.