El mite de la caverna
Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil : El silenci de Déu"
Una mistagògia ( pedagogia del misteri)
Simone Weil es refereix al procés de caiguda de les cadenes i del descobriment de la llum, com una conversió.
Es pot pensar que les cadenes cauen quan l’ésser humà ha rebut la idea (...) de que aquest món no ho és tot. La temptació és aleshores, a fi d’evitar el dolor, creure’s el que hom ha explicat del món exterior i imaginar-lo (...) les cadenes han pogut caure, però l’ésser humà continua immòbil, només s’ha mogut en la seva fantasia. En canvi, el captiu que veritablement s’allibera, no tan sols es desprèn de les cadenes, sinó que travessa la caverna (...) ha de caminar, malgrat el dolor que sent i el fet de no saber on va (...) Hi ha dos moments en el procés durant els quals l’individu no sap on és i pensa que està perdut. El primer és a la caverna, quan deslligat es gira i comença a caminar per la penombra. El segon és a la sortida de la caverna, quan rep l’impacte de la llum (...) que és l’experiència de l’Amor explícit. Ara bé, és una experiència tan intensa que poden quedar enlluernats i , per tant, percebre foscor o absència de Déu, no perquè no hi sigui, sinó perquè la seva presència excedeix la capacitat de percepció humana, que amb el temps es pot anar acostumant a la llum i pot anar paint les seves vivències (...) Finalment cal tornar a la caverna per alliberar els companys.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada