El misteri Pasqual

Del llibre de Josep Otón: "Simone Weil: El silenci de Déu "

Una mistagògia ( pedagogia del misteri)

Segons Simone Weil, la part sobrenatural de Crist no es manifesta en la capacitat de guarir malalts o de ressuscitar morts, sinó en la suor de sang, en el desig insatisfet de consol humà  (...) en el sentiment d’abandó diví ( “ Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”)

Per mitjà de la dissort i de l’abandó diví, Weil aprofundeix en un dels grans misteris del cristianisme : la kenosi ( Fl 2,6-11). L’encarnació arriba a la seva plenitud en l’abaixament diví per mitjà del qual el Crist assumeix amb totes les seves conseqüències la naturalesa humana, amb la pertinent submissió a les lleis de la necessitat. Aquesta abdicació arriba fins a l’extrem de patir l’abandó diví, com una criatura qualsevol. Aleshores, qui en el  procés espiritual experimenta l’absència de Déu, participa en el misteri de l’Encarnació i del seu zènit, que és la creu de Crist.

La joia de la Pasqua no és la que segueix al dolor. La llibertat després de les cadenes, el sadollament després de la fam, la reunió després de la separació. És la joia que planeja per damunt del dolor i el culmina. El dolor i la joia estan en un equilibri perfecte. El dolor és el contrari de la joia, però la joia no és el contrari del dolor.