El desig. L'espera. L'atenció

 

Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu"

Una mistagògia ( pedagogia del misteri)

Tot home que desitja incansablement la seva pàtria, que no es distreu del seu destí ni per Calipso ni per les sirenes, s’adona un dia, de sobte, que ja es troba en la seva pàtria.

L’absència de Déu pot revelar la seva transcendència en fer palesa la incapacitat humana d’accedir al Misteri. Déu és més gran que els nostres esquemes mentals. Aleshores l’individu ha de romandre en el llindar, tot esperant ( salm 131)

L’absència educa l’atenció, la capacitat d’espera.

L’atenció consisteix en suspendre el pensament, per deixar-lo disponible, buit i penetrable a l’objecte, mantenint pròxims a la consciència, però en un nivell inferior i sense contacte amb ella, els diversos coneixements adquirits que hagin de ser utilitzats.

L’activitat a l’aula és una mena de gimnàstica,l’objectiu del qual és desenvolupar l’atenció. Per exemple Simone Weil afirma, que si es busca amb vertadera atenció la resposta d’un problema de geometria, i si després d’una hora, no s’ha avançat gens ni mica, tanmateix sí que ha progressat, durant cada minut d’aquesta hora, en una altra dimensió més misteriosa.(...) Per altra banda considera que qualsevol exercici d’atenció, com ara traduir un text llatí o solucionar un problema de geometria, encara que s’hagin resolt malament, sempre que se’ls dediqui l’esforç adequat poden proporcionar una major capacitat d’atendre algú que pateix, i que altrament, ens passaria desapercebut. En aquest sentit l’atenció permet saber que el desgraciat existeix, no com una unitat més dins d’una sèrie sinó com un home, semblant en tot a nosaltres.

L’atenció és l’educació de la mirada interior dels ulls del cor per descobrir Déu allà on semblava que no hi era. No veure Déu no vol dir que no hi sigui : vol dir que no som capaços de percebre’l. Tal vegada la nostra mirada està condicionada per prejudicis i no som capaços de captar la presència de Déu perquè mirem de manera equivocada.

Mentre l’ésser humà tingui la consciència atapeïda de les pròpies idees, estarà sotmès fins en els seus pensaments més íntims a la coerció de la necessitat i al joc mecànic de la força (...) però tot canvia, quan en virtut d’una atenció autèntica  buida la seva ànima per deixar que hi entrin els pensaments de la saviesa eterna (...) la consciència ha d’estar buida, a l’espera, sense buscar res, però amatent per rebre en la seva veritat nua l’objecte que hi penetrarà.