Dialogisme

 

Del llibre de Josep Otón : " Simone Weil: El silenci de Déu"

Una mistagògia ( pedagogia del misteri)

Simone Weil afirma que la part de l’ànima capaç de mirar Déu està rodejada de gossos que borden, mosseguen i ho desordenen tot.

Els dialogismes són l’expressió de la manca d’unitat interior de l’individu. Som éssers fragmentats, vivim sotmesos a una constant lluita de les diverses faccions que poblen el nostre interior. Però enmig de les discrepàncies internes és possible percebre, en opinió de Weil, una realitat que ens transcendeix. Entre els molts pensaments que circulen per la nostra consciència, podem descobrir que alguns d’ells no provenen de nosaltres mateixos. En som dipositaris, però no propietaris.

Els mecanismes psíquics també tenen a veure amb la sensació d’absència de Déu, en projectar sobre Ell, els conflictes psicològics no resolts (...) però l’absència no pot ser solament el resultat de la combinació de diversos factors psicològics, sinó també el desencadenant. Amb la retirada de Déu succeeix com en el mar, quan la marea deixa al descobert tot el que estava tapat per l’aigua.

A la fi de destriar el gra de la palla, el blat del jull ( Mt 13, 36-47), l’individu ha d’interpretar les claus de la pròpia interioritat; aleshores Déu el podrà utilitzar per transmetre alguna veritat i es convertirà en un pont, en una porta oberta de bat a bat al Misteri.