El silenci de Déu
fotografia del Joan pau Inarejos i Vendrell |
Del llibre de Josep Otón : “Simone Weil: el silenci de Déu “
Una mistagògia ( Pedagogia del misteri )
Quan des del fons de les entranyes sentim la necessitat d’un soroll que ens digui alguna cosa, quan cridem per obtenir una resposta que no se’ns concedeix, aleshores arribem a tocar el silenci de Déu. Sovint la nostra imaginació posa paraules en els sorolls, com quan juguem mandrosament a veure formes en el fum. Però quan ja no tenim valor per continuar jugant, aleshores necessitem paraules autentiques. Cridem per aconseguir-les. El crit esquinça el nostre interior. No aconseguim més que silenci.
És Déu mateix qui s’acosta per un camí dolorós i enigmàtic. Si l’ésser humà roman fidel, a través del més profund dels seus crits descobriria, en el silenci de Déu, no pas una sanció o un signe de rebuig, sinó una perla de gran valor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada