Camins de la recerca de Déu

Del llibre de Josep Otón : “Simone Weil:  el silenci de Déu 

Una mistagògia ( pedagogia del misteri) 

Tenim el risc de confondre les pràctiques religioses amb la trobada amb Déu, quan són solament un vehicle de l’Amor implícit.

Els dogmes no són realitats que s’hagin d’afirmar. Són textos per meditar que endinsen en el misteri  (...)  No són objecte per a la intel·ligència, entesa com a facultat que permet afirmar o negar. Els degradem si els convertim en un tema d’afirmació o de negació, quan de fet haurien de ser contemplats.

Els misteris de la fe, separats de tota raó, no són ja misteris sinó absurds, però d’un absurd que il·lumina la reflexió i li fa produir en abundància veritats evidents per a la intel·ligència. Des d’aquest perspectiva, el punt de vista de Simone Weil coincidiria amb el de Miguel de Unamuno, que confessa que va perdre la fe pensant en els misteris, com si fossin dogmes, però que la va recuperar pensant en els dogmes com si fossin misteris.

Simone Weil descobreix l’Església com a comunitat de creients, fins al punt que diu al pare Perrin:  M’és del tot impossible pensar en vostè, sense pensar en Déu 

Les coses creades tenen com a funció servir d’ntermediàries envers Déu; són un esglaó que ens atansa a Déu; són en definitiva també vehicles de l’Amor implícit.

Quan la música ens travessa l’ànima, sentim per mitjà d’ella, el ressò en l’univers de la Paraula de Déu.

El sentiment del bell, encara que estigui mutilat , deformat o tacat, roman irreductiblement al cor de l’ésser humà com un mòbil poderós (... )  Aquesta inclinació natural de l’ésser humà a estimar la bellesa, és la via més freqüent de la qual se serveix Déu, per obrir el seu interior a l’experiència espiritual. (...) En tot el que provoca una autèntica i pura sensació de bellesa, hi ha una presència real de Déu. Tant és així que arriba a afirmar que hi ha una mena d’encarnació de Déu en el món, la marca de la qual és la bellesa.

Així doncs, tota amistat autèntica, és a dir, tota relació humana presidida per l’afecte,però preservada del perill de dominació i de dependència, és una experiència espiritual; Déu hi és present, ja que és Ell qui possibilita la proximitat de dos éssers humans,sense fer perillar l’autonomia de cadascú.