Creença i descreença

 Bruno Forte: " L'essència del cristianisme"

El creient és el presoner de l'Altre : precisament així pot portar al pensament la veritat de la fe, deixar-se fer presoner de l'invisible, no immediatament disponible i cert. Per això el creient no te un pensament totalitzador, lluminós en tot, sinó que viu en una mena de pensament nocturn, carregat d'espera, suspès entre el primer i el darrer advent, confortat ja per la llum que ha vingut a les tenebres i, tanmateix, assedegat d'aurora. El pensament de la fe, encara no plenament il·luminat pel dia que pertany a un altre temps i a una altra pàtria, és suficientment aclarit per aguantar la fatiga de conservar la fe: pensament humil, penjat a la creu, que és i continua essent en la nit del món, el punt de referència del deixeble de Crist, l'estel de la redempció.

Al seu torn, el no creient que hagi travessat el gual de la Modernitat, quan ho és de debò i fins al fons, i per tant, quan ho és no pas per una simple qualificació exterior, sinó pels sofriments d'una vida que lluita amb Dëu sense arribar a creure en Ell, viu en una mateixa condició de recerca i d'espera. La no creença no és la fàcil aventura d'un refús, que deixi l'home tal com l'ha trobat. La no creença, seriosa,preocupada, no negligent davant de les preguntes veritables, és sofriment, passió de qui paga personalment l'amarg coratge de no creure.(...)

A l'albada de les aventures de la raó emancipada, aquesta pàgina mostra que no creure implica adonar-se del punyent dolor de l'absència i experimentar el sentit d'una orfenesa infinita, d'un abandó total, com només la mort de Déu, pot crear en el cor de l'home i en la història del món. Per això el no-creient preocupat, com el creient no negligent, lluita amb Déu (...)

És en el respecte d'aquesta dignitat del fet de no creure, apareguda en tota la seva llum, després de l'embriaguesa tràgica de l'ateisme ideològic i de la seva fi, que el creient és cridat a preguntar-se sobre la seva fe i,  en la fe pensada, a trobar els abismes del  no creient que hi ha en ell.(...)

L'home és constitutivament un pelegrí vers la vida, la veritable temptació per a ell, és deturar el camí, de sentir-se arribat, no pas exiliat en aquest món, sinó possesor, dominador d'un impossible instant etern. La il·lusió  de sentir-se arribat, el creure's satisfet, sadollat en la pròpia vida, és la malaltia mortal. (...)

En el seu permanent sortir d'ell mateix per lluitar contra la mort i caminar cap a la vida, l'home ha estat tocat per la Paraula que ve del silenci, és a dir,per aquell Déu, que sgons la tradició cristiana " ha tingut temps per a l'home". Déu surt del seu etern silenci, perquè la nostra història entri en el silenci de la pàtria i hi habiti. La trobada de l'anar humà i del venir diví, l'aliança de l'èxode i de l'advent és la fe. Aquesta és lluita i agonia, no pas el repòs d'una certesa posseïda (...)

Per això Pascal afirmava que Crist estarà en agonia fins a la fi del temps: aquesta agonia és l'agonia dels cristians, és a dir, la lluita de creure, d'esperar, d'estimar, la lluita amb Déu! Déu és diferent de tu, lliure respecte de tu, com tu ets diferent d'Ell i lliure respecte d'Ell, ai si es perd el sentit d'aquesta distància, i per tant d'aquest sofriment de la no-identitat ! (...) Déu és l'altre respecte de tu. Per això el dubte habitarà sempre en la fe (...) per això la fe és escàndol (...) la nit obscura és el lloc de l'escàndol i el lloc de les noces.

El creient és en el fons un ateu que cada dia s'esforça per començar a creure i potser, el no  creient, que sofreix amb l'infinit dolor de l'absència de Déu, és un creient que cada dia novament s'esforça per començar a no creure.

L'ateu que viu la lluita amb consciència recta, el que havent cercat i no havent trobat, pateix el dolor de l'absència de Déu, ¿ no deu ser aquest germà de qui creu?