divendres, 6 d’agost de 2010

Pirineus. Diari de Viatge

25 de juliol

Hem arribat: tarda lluminosa i fresca agraïda. Olor de muntanya i colors de Barruera.



26 de juliol
L’ermita de sant Quirc, humil sentinella i la font petitona que li llepa els peus.




El Montardo petit al fons . Els campanars romànics de la vall de Boí saluden el nou dia
El camí en baixada cap a casa ,ens acompanya amb rierols i aigües , amb llits d’herba verda i amb olor d’obaga.
Al capvespre " el camí de l'aigua" del Balneari fins Erill. Bolets pel camí i molta alegría.

27 de juliol
Una lluna plena, blanca i preciosa, ens mira des del cel, a tocar el fil de les muntanyes de Barruera. Ens mira enjogassada mentre sortim de bon matí a “ fer muntanyes”. De tant bonica com és, se m’oblida la son.
Fa una mica de fred, però de seguida es fa no res, a mida que fem la pujada, silenciosos i petits. Ocells que canten , fulles que ens miren i pedres de molsa que vigilen.
Al pla de llubriqueto, el dia ha despuntat quasi del ple. El salt d’aigua encara resta a l’ombra. La llum va esborronant les ombres, a poc a poc.



Pujant sense treva, una tartera inacabable ens dóna pas als llacs de Gèmena. Tot i que les mosques, mosquits i insectes de tota mena, fan tot el possible perquè desistim, no podem fer més que embaladir-nos per la contemplació de l’espectacle del cel i de l’aigua blava.


Com sempre, malgrat les pedres i malgrat tot, floretes menudes ens alegren el pas.




Les pedres de fita no sempre són evidents. Cal buscar-les, estar atents. Refiar-se d’un mateix no sempre du a bon terme... el camí cap els estanys gelats del Besiberri sud no és pas pel costat de la cascada.... però a vegades som tan tossuts !... ens hem adonat tard i hem perdut temps i forces. El coll de Ballés i el cim hauran de ser un altre dia.

Des dels estanys gelats, cansats, més per dins que per fora, mirem el que hauria pogut ser i que no ha estat. Altre cop la muntanya ens alliçona.


Tornada dolça al principi, imponent després, serena a Llubriqueto, feixuga al final.


28 de juliol
La Vall d’Aran és com una capsa petita, que cada cop que la obres t’alegres pel que hi trobes. El salt del Pish ha jugat una estona amb nosaltres, el pla de les Artiguetes ens ha deixat descansar a la seva vora, el massís de la Maladeta ens ha fet parar una estona perquè el contempléssim, tan bell!, el pla de Beret ens ha fet de catifa verda i hi hem dormit i menjat , del bracet de la Noguera Pallaressa petiteta... finalment , amb Salardú i la seva església hem acabat el dia , amb un toc de pedra i de imatge medieval.








29 de juliol
No sempre es pot fer el que un vol i desitja. Així que, en previsió a poder pujar demà el port de la picada, doncs no he pogut fer el camí dels llacs del circ de Colomers. Em fan força mal les cames per haver d’anar frenant tanta estona, per la baixada dels estanys gelats del Besiberri fins a baix , al Balneari de Boí, de fa dos dies. Vam estar de 7 a 7 caminant i això passa factura, especialment a les meves cuixes. Així que solament he anat fins al refugi de Colomers i prou.

El lloc és d’una bellesa, d’aquelles que eixamplen el cor quan respires. Les espurnes de llum del sol , tentinegen sobre el mantell d’aigua que és igual de blava com el cel, i al capdamunt de tot el gran tuc de Colomers , que reposa serè entre les línees del verd i de la pedra. Menuts, sota la mirada d’algunes aus que volen i criden, semblem nens, davant d’una nova magnífica joguina.

Des de l’ombra del refugi he mirat com marxaven els altres pel camí groc i vermell. Ens trobarem més avall d’aquí a dues hores aproximadament. La nostàlgia per les coses que avui no veuré es barreja amb les ganes de tornar-hi un altre dia.






30 de juliol
Amb silencis de son i de cafè encetem el dia que ens durà des de l’Artiga de Lin fins el port de la Picada. La Vall d’Aran mig dormita encara,quan passem el túnel de Viella. Les boires matineres es van desempallegant a poc a poc de les muntanyes , l’aire és net i els nostres ulls tot ho miren.


Quan arribem al pla de l’Artiga de Lin, les boires han quedat definitivament enrere, i l’Artiga llueix més bonica que mai. La lluna de Barruera, ara es lleva entre les dues pedres de l’Artiga, a tocar del cel. Fa fred. Comencem a caminar en pudorós silenci. No gosem molestar el matí que just es desperta.

El camí és costerut , però no hi ha tarteres. Tot és ple de rosada : una catifa de diminutes gotetes d’aigua matinera, omple a vessar, els baixants de la muntanya, fins que el sol amb la seva cremor, tot ho fongui.


Pel camí : flors, cavalls i marmotes , impassibles i solitaris... i descansos per al cos i per la mirada.




Amb el temps previst , arribem al cim, amb l’esperada vista del massís de la Maladeta. Neu i gelera , boira als nostres peus i la pau de les muntanyes inundant les valls que ens envolten.

Ens enamora el vol baix d’un “ quebrantahuesos”, que no te por de nosaltres.

Lluny, com puntets minúsculs, dos muntanyencs s’enfilen vertiginosament per coronar un cim que ens sembla complicadíssim. Entre ells i nosaltres, els cims i la boira, una mica de temor i el silenci.


Tornada amable,de nou entre flors, cavalls, marmotes i algunes aus que xisclen com espantades.

31 de juliol
El riu Noguera de Tor ens ha mostrat indrets i amagatalls, que no estan fets a prova , ni de presses ni d’impaciències. Al recer de les lloses i les roques, la remor del riu i la frescor de l’aigua, venen fent saltirons, es barregen amb el sol, i es fiquen pell endins, deixant-hi miralls de tímida bellesa.

Al final del dia : el poble de Taüll, la seva gent, les olors del capvespre, les llums vespertines, el cel que s’adorm, les esglésies romàniques, els absis arrodonits , els esvelts campanars, l’eucaristia a Santa Maria... tot plegat un espectacle d’emocions, difícilment explicables. Respiro a poc a poc, per encabir-ho tot, però no es pot.







1 d’agost
Festa major a Barruera i comiat

Glòria Vendrell i Balaguer


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada